ENRIQUE VILA-MATAS LA VIDA DE LOS OTROS 
 índice     autobiografía     imágenes     obra     traducciones     premios     textos     la vida de los otros     recomendaciones     eventos


Pintor alemán fotografiado por
August Sander
DIES DE GIRONA 2001

CARLES VILCHES

1
PARÍS

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) acaba de publicar París no se acaba nunca, la seva obra més autobiogràfica, gairebé a la vegada que li concedien el Premi Médicis per la seva novel·la anterior, El mal de Montano. I és que últimament Enrique Vila-Matas ho guanya tot. Per aquesta mateixa novel·la ha rebut el Premi Herralde i el Premi Nacional de la Crítica 2003. Però el Médicis és alguna cosa més, és especialment important perquè Vila-Matas ha estat el primer autor de nacionalitat espanyola distingit amb el guardó francès, i és alguna cosa més per la singularitat dels escriptors que l’han rebut anteriorment: Severo Sarduy, Julio Cortázar, Alejo Carpentier, Thomas Bernhard, Paul Auster, Milan Kundera, Antonio Tabucchi...

Com en Bartleby y compañía i El mal de Montano, l’autor barceloní recupera en Paris no se acaba nunca  el geni híbrid i heterodox d’Historia abreviada de la literatura portàtil. L’obra que ressenyem avui és novel·la, és assaig, és autobiografia, és conferència i fins i tot un manual per a escriptors novells. El narrador ens la presenta com una conferència sobre la ironia. Així, el conferenciant i protagonista decideix fer una revisió dels dos anys de joventut que va passar a París, “en los que a diferencia de Hemingway, que fue allí ‘muy pobre y muy feliz’, yo fui muy pobre y muy infeliz”.

Des d’aquest punt de partida, l’alter ego d’Enrique Vila-Matas ens relata el procés d’aprenentatge d’un jove barceloní amb vocació d’escriptor durant els primers anys setanta. La ironia, “la forma más alta de la sinceridad”, plana a través de tota la novel·la. “Creo que en esos días yo daba la espalda al mundo, a todo el mundo. [...] Yo, señoras y señores, era un horror ambulante. [...] Pasé muchos días convencido de que para ser un buen escritor había que estar completamente deseperado. [...] Y empecé a vestir de joven con aires de asesino ilustrado, gafas intelectuales y ridícula pipa sartriana, camisa y pantalones rigurosamente negros, gafas también negras, el rostro hermético, ausente, terriblemente moderno: todo negro, hasta el porvenir”.

Tenia la idea per a una novel·la, la història d’un manuscrit que passava de mà en mà i que produïa la mort de qui el llegia. És l’argument de La asesina ilustrada, el primer relat d’Enrique Vila-Matas que Beatriz de Moura va publicar en la col·lecció Cuadernos Ínfimos de Tusquets el 1977. Havia trobat una història, però no sabia com escriure-la. Margarite Duràs, l’escriptora i mestressa que li havia llogat un àtic (que no va pagar mai), li va donar alguns consells. Ens en parla sovint, de Duras: “Una mujer violentamente libre y audaz, que encarnava en ella misma y a tumba abierta todas las monstruosas contradicciones que reúne el ser humano, todas esas dudas, fragilidad y desamparo, individualidad feroz y busca del desconsuleo compartido (...), esa desolación de que estan hecha los escritores menos ejemplares, los menos académicos y edificantes (...) y a los que yo admiro profundamente porque sólo ellos juegan a fondo y me parecen escritores de verdad”.

El procés d’aprenentatge, però, inclou altres vessants de la vida. El món literari parisenc i els seus personatges, la responsabilitat de ser escriptor, les drogues, les dones i el descobriment gradual de la ironia com a resposta a tots els dubtes, “un artefacto para desactivar la realidad”.

Enrique Vila-Matas és indiscutiblement un dels grans escriptors contemporanis dins i fora del nostre país, i està en ratxa. Des de la publicació de Bartleby y compañía els lectors fidels a la seva obra gaudim del seu millor moment creatiu. És, sobretot, un escriptor valent i innovador que a través d’una veu narrativa inconfusible ha fet una aposta substancialment radical a favor de la literatura.

2
MESTRE DE LA PARADOXA

“Para alguien acostumbrado a trabajar en solitario, enclaustrado en su propio despacho, llevando vida de ama de casa –porque ésta es muchas veces la vida que llevan los escritores, se convierten en fantasiosas y maniáticas amas de casa–, la invitación a escribir crónicas urbanas fue una bendición del cielo”. El 1996, Lluís Bassets y Agustí Fancelli proposaven a Enrique Vila-Matas escriure cròniques periodístiques sobre Barcelona, la ciutat que l’ha vist créixer. “La invitación [...] me abrió de pronto a la posibilidad de salir a tomar el aire, charlar con la gente o espiarla y, en definitiva, entrar en contacto con la realidad”. Una realitat eminentment urbana: “El campo para mí es un país extranjero”. Però el llibre no és solament un recull de cròniques. Inclou els textos inèdits de dos conferències d’encàrrec i un recull dels articles i assaigs literaris que ha anat publicant en la premsa nacional i estrangera.

L’antologia de cròniques s’agrupa sota el mateix títol del llibre, Desde la ciudad nerviosa, que Vila-Matas pren de Roberto Arlt, l’autor de Los siete locos, de qui es commemora el centenari del seu naixement. L’escriptor argentí contraposa les ciutats andaluses a altres ciutats europees que considerava nervioses i epilèptiques, com Berlín, París o Londres. Per Vila-Matas, Barcelona és una ciutat amb “una tendencia alarmante a sentirse eternamente insatisfecha de sí misma; es una ciudad muy activa, muy dinámica, pero enormemente mutante, no vive jamás en paz consigo misma, es la Madame Bovary de las ciudades de este mundo”.

Enrique Vila-Matas és un mestre de la paradoxa. Les seves cròniques periodístiques són excepcionals per la seva capacitat de construir en mitja pàgina un producte literari que barreja l’assaig, la narració, la ficció, la realitat i la ironia. Qualsevol de les quaranta-quatre cròniques que inclou el llibre en són una magnífica mostra. Com la que titula amb un palíndrom d’Augusto Monterroso (Tito para los amigos), “Acá solo Tito lo saca”. O com “Tentativa de agotar la plaza Rovira”, un conat descriptiu de les coses en què ningú es fixa. Escriu Vila-Matas: “ [...] 13.24 horas: pasa un camión en el que se lee Flash Back. 13.27 horas: un niño en bicicleta arrolla a una madre de familia. 13.28 horas: un taxista blasfema con un palillo en la boca. 13.30 horas: no sólo mi tentativa de apuntarlo todo ha fracasado, sino que me he quedado agotado. 13.32 horas: me voy a casa a almorzar”.

La segona i la tercera part del llibre són conferències escrites per encàrrec. A “Mastroianni-sur-Mer”, sota el pretext d’analitzar les relacions entre cinema i literatura, revela l’origen de la seva vocació literària: “’Quiero ser escritor’, me dije yo tras ver a Mastroianni en La notte de Antonioni. [...] Sólo veía el traje impecable de Mastroiani, sólo veía el cuello de camisa perfectament planchado, sólo veía la belleza de su mujer, sólo veía la mirada inteligente de su mujer, sólo veía que Mastronianni tenía coche, e ignoraba por completo que para ser escritor habia que escribir”.

El llibre acaba amb una quarta i última secció, Escritos Shandys, un recull dels articles i assaigs literaris que Enrique Vila-Matas ha anat publicant a la premsa. Són textos metaliteraris en la línia d’altres publicacions com El viajero más lento. Sobre  Henri Michaux, per exemple, que “vivió durante años con los ojos vueltos a la cuenca interior, [...] la búsqueda constante de una manera personal de expresarse desde la interioridad”. O sobre Robert Walser, que “no estava dispuesto ni tan siquiera a ser venerado en el manicomio”. O sobre Witold Gombrowicz, “mi ídolo raro”, Juan José Millás, Marguerite Duras, Juan Rulfo, Ricardo Piglia, Juan Villoro i Roberto Bolaño.

3
EN EL NOM DEL PARE

Vila-Matas és un dels narradors en llengua espanyola més interessants dels últims vint anys. Anagrama, que edita i reedita els seus llibres, acaba de traure en la col·lecció Compactos Hijos sin hijos, una de les seves obres més traduïdes després de Historia abreviada de la literatura portátil. Hijos sin hijos es va publicar el 1993 i va ser rebuda per lectors i crítica amb entusiasme. “Una de las literaturas más sorprendentes y originales, más lúdicamente poèticas y más desternillantes”, escrivia Mercedes Monmany.

Hijos sin hijos és una lectura estupenda per llegir a la platja sota l’ombra d’un para-sol. No hi falten el ritme ni el sentit de l’humor, amb una escriptura clara i transparent. Precisament el jurat del guardó llatinoamericà destacava l’estil transparent i eficaç d’Enrique Vila.Matas. Són setze relats units per un factor comú. Els personatges són fills sense fills, persones que no desitgen cap mena de descendència. Els protagonistes s’allunyen de la convenció social, s’alimenten d’ells mateixos sense la necessitat de prolongar la seva existència en la successió filial. “Hay gente que dice que no cree en la vida eterna pero cree que se continúa viviendo en los hijos”, diu un dels seus personatges. “Es una solemne bobada”.

Personatges com la Rita a “Mandando todo al diablo”, que un bon dia decideix dir no, “una sensación tan maravillosa”. O el fuster de Valderrobles, un treballador incansable (el japonès, li diuen) que es veu obligat a emigrar a França i enveja els exiliats voluntaris, “esos señoritos que veía sentados en las terrazas de los cafés del Barrio Latino”. Una història deliciosa narrada per una tela mosquitera: “No veo más allá de las cuatro paredes de este dramático dormitorio”, es queixa. L’esplèndida història del seminarista italià sense vocació que es fuga aprofitant un congrés eucarístic a Barcelona. L’estudiant etern, refugiat en els seus apunts i en la taula braser de la casa dels pares. I Leiriñas, l’entranyable personatge gallec que perd el seny en sentir parlar de l’amor i que fracassarà en tots els intents de matrimoni. O el magnífic relat del fill sense fills que un dia sap que no és fill dels que suposava els seus pares, sinó d’un pobre desgraciat anomenat Parikitu i d’una infermera berber.

És més una bona ocasió per apropar-nos al món càlid i delirant d’un dels millors escriptors contemporanis en llengua espanyola.

 índice     autobiografía     imágenes     obra     traducciones     premios     textos     la vida de los otros     recomendaciones     eventos
www.enriquevilamatas.com